Història de Bellreguard Història de Bellreguard

"Poble pla i hortola, sencillamente, amb el meravellos regal d’un esquinç frondós de marjal i un braç de mar… Bellreguard es nomes i sencillamente un poble de pla de l’horta. Pero si hi ha un poble saforenc que resulte rapid i ineludible de descubrir de de qualsevol cim oo puntual de les muntanyes que envolten la comarca, amb el seu clar i dreçat campanar, enlairat al bell mig de la paradigma fronda de la plana d’horta de tarongers, oberta a l’ample ventall de la mar, i des de la qual millor s’aprecie amb equidistancia tota la redonesa i grandiositat de l’arc  de roca viva que en arrecera….aquest és Bellreguard."


                        Joan Pellicer i Bataller
                        Bellreguard, verd esguard.

 

 

Resulta complex datar els orígens de Bellreguard amb exactitud, donat que no s'han trobat restes arqueològiques de població prehistòrica, i a més, malauradament, un incendi va cremar els arxius de la població.

Bellreguard apenes és mencionada als documents i cròniques del Rei En Jaume I als arxius del Regne. No consta al Llibre de Repartiment, ni tampoc s'ha trobat la seua Carta Pobla.

Així doncs, tal com demostra la necròpolis morisca trobada l'any 1984, Bellreguard és d'origen islàmic, el nom de la població en eixa època era Sotaia. Foren els àrabs qui colonitzaren el pla mitjançant l´establiment d´alqueries i rafals.
L´alqueria de Sotaia es localitzava en l´entorn de l´actual plaça de l´església. La revolució del sucre (1420-1465) consolidaria al seu voltant un poble de mes de 60 cases.

El 1486, al segle XV, Bellreguard fou adquirida pel Duc de Gandia Pere Lluís de Borja. És en aquesta escriptura quan apareix per primer cop el nom de Bellreguard substituint el de Sotaia.
Hi va intervenir com a procurador del Duc de Gandia, l'escriptor i mestre en teologia Joan Roís de Corella.

El primer temple de Bellreguard el construïren els ducs de Gandia com a parròquia de moriscos l'any 1534 baix l'advocació de Sant Miquel Arcàngel, el patró del poble. Eclesiàsticament parlant, Bellreguard era una rectoria de moriscos depenent de la de Santa Maria de Gandia. Es va independitzar definitivament de la de Gandia l'any 1574, baix el pontificat de Sant Joan de Ribera. L'església fou derruïda durant la Guerra Civil espanyola i reconstruïda posteriorment amb donacions dels feligresos.

La població, fonamentalment morisca, es va veure molt afectada amb motiu de la seua expulsió l'any 1609. En aquell moment Bellreguard comptava amb 165 famílies que feien un total de 825 habitants. Després d´aquest fet sols se'n van quedar quatre famílies de cristians, i deixaren les cases buides i els camps abandonats. Arribaren llavors nous repobladors des de Catalunya i Mallorca, no obstant això, es van necessitar 50 anys per a recuperar el 30 % de la població.

Del 1665 al 1700 es visqué una important etapa de creixement gracies a un temps de bonança agrícola en la que la població arriba fins a 330 habitants. A partir d´aquesta data es farien al poble alguns dels llocs més emblemàtics: la Plaça de l´Església, el Carrer Major o el de San Vicent entre d´altres. Més tard amb una crescuda notable de la població tindria lloc la configuració de la trama urbana entre el nucli antic i el camí reial de Gandia a Oliva.  

Durant el segle XIX les famílies es concentraven ja al nucli urbà. L´any 1900 començaren a pavimentar-se les voreres de tots els carrers amb empedrats artesanals de cudols de riu. Data també d´aquest mateix any la  construcció del Trinquet de Pilota. A partir d´ací i gràcies als bellreguardins de les dècades del 1980 i 1990 s´aconseguirien múltiples avanços en el camp de      l´urbanisme, de les infraestructures viaries, socials, sanitàries, educatives, esportives i culturals.

En el període comprés entre el 1900 i el 1920  a causa de la saturació de ma d´obra, les crisis demogràfiques, les còleres i la grip es reduí la població.
L´exportació de la taronja en la dècada dels vint fou la responsable d´impulsar-la de nou fins arribar quasi als 3000 habitants el 1940, desgrat dels morts i els exiliats per causa de la Guerra Civil i la repressió franquista.

Per aquesta època la platja ja s´omplia d´estiuejants que plantaven les seues barraques de fusta i al costat feren també aparició els primers xalets dd'alcoians.

Des d'aleshores fins a hui la població ha anat creixent progressivament, fins a aconseguir els 4736 habitants en 2009.

El conreu de la canya de sucre durant els segles XVI i XVII, i el de la mora i la vinya en els dos segles successius, van conformar la base de la seua economia, posteriorment passaria a ser el conreu de la taronja la principal font de riquesa.

La terciarització progressiva de l´economia comarcal durant les dècades del 1970-80, la industrialització  i la crisi de preus de la collita estan contribuint a que es relegue l´activitat agrícola a un plànol secundari. En l´actualitat estem davant una situació creixent de la petita indústria i del sector serveis gràcies als beneficis que reporta el turisme.