Poble pla i hortolà, senzillament, amb el meravellós regal d’un esquinç frondós de marjal i un braç de mar… Bellreguard és només i senzillament un poble de pla d’horta. Però si hi ha un poble saforenc que resulte rapid i ineludible de descubrir de de qualsevol cim o puntal de les muntanyes que envolten la comarca, amb el seu clar i dreçat campanar, enlairat al bell mig de la paradigma fronda de la plana d’horta de tarongers, oberta a l’ample ventall de la mar, i des de la qual millor s’aprecie amb equidistància tota la redonesa i grandiositat de l’arc de roca viva que n’arrecera….aquest és Bellreguard.”

                       Joan Pellicer i Bataller
Bellreguard, verd esguard.

 

 

Resulta complex datar els orígens de Bellreguard amb exactitud, atésque no s’han trobat restes arqueològiques de població prehistòrica i, a més, malauradament, un incendi va cremar els arxius de la població.

Bellreguard a penes és menciona en els documents i cròniques del rei en Jaume i en els arxius del Regne. No consta al Llibre de Repartiment, ni tampoc s’ha trobat la seua carta pobla.

Així doncs, tal com demostra la necròpolis morisca trobada l’any 1984, Bellreguard és d’origen islàmic, el nom de la població en eixa època era Sotaia. Foren els àrabs qui colonitzaren el pla mitjançant l´establiment d´alqueries i rafals.
L´alqueria de Sotaia es localitzava entorn de l´actual plaça de l´església. La revolució del sucre (1420-1465) consolidaria al seu voltant un poble de més de 60 cases.

El 1486, al segle XV, Bellreguard fou adquirida pel duc de Gandia, Pere Lluís de Borja. És en aquesta escriptura quan apareix per primer cop el nom de Bellreguard substituint el de Sotaia.
Hi va intervindre, com a procurador del duc de Gandia, l’escriptor i mestre en teologia Joan Roís de Corella.

El primer temple de Bellreguard el construïren els ducs de Gandia com a parròquia de moriscos l’any 1534 sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel, el patró del poble. Eclesiàsticament parlant, Bellreguard era una rectoria de moriscos depenent de la de Santa Maria de Gandia. Es va independitzar definitivament de la de Gandia l’any 1574, sota el pontificat de sant Joan de Ribera. L’església fou derruïda durant la Guerra Civil espanyola i reconstruïda posteriorment amb donacions dels feligresos.

La població, fonamentalment morisca, es va veure molt afectada amb motiu de la seua expulsió l’any 1609. En aquell moment Bellreguard comptava amb 165 famílies que feien un total de 825 habitants. Després d´aquest fet sols es van quedar quatre famílies de cristians, i deixaren les cases buides i els camps abandonats. Arribaren llavors nous repobladors des de Catalunya i Mallorca, no obstant això, es van necessitar 50 anys per a recuperar el 30 % de la població.

Del 1665 al 1700 es visqué una important etapa de creixement gràcies a un temps de bonança agrícola en que la població arribà fins a 330 habitants. A partir d´aquesta data es farien al poble alguns dels llocs més emblemàtics: la Plaça de l´Església, el carrer Major o el de Sant Vicent, entre d´altres. Més tard amb una crescuda notable de la població tindria lloc la configuració de la trama urbana entre el nucli antic i el camí reial de Gandia a Oliva.

Durant el segle XIX, les famílies es concentraven ja al nucli urbà. L´any 1900 començaren a pavimentar-se les voreres de tots els carrers amb empedrats artesanals de cudols de riu. Data també d´aquest mateix any la  construcció del trinquet de pilota. A partir d´ací i gràcies als bellreguardins de les dècades del 1980 i 1990 s´aconseguríen múltiples avanços en el camp de l´urbanisme, de les infraestructures viàries, socials, sanitàries, educatives, esportives i culturals.

En el període comprés entre el 1900 i el 1920, a causa de la saturació de mà d´obra, les crisis demogràfiques, les còleres i la grip, es reduí la població.
L´exportació de la taronja en la dècada dels vint fou la responsable d´impulsar-la de nou fins a arribar quasi als 3000 habitants el 1940, a pesar dels morts i els exiliats per causa de la Guerra Civil i la repressió franquista.

En aquesta època, la platja ja s´omplia d´estiuejants que plantaven les seues barraques de fusta, i al costat també aparegueren els primers xalets d’alcoians.

Des d’aleshores fins a hui, la població ha anat creixent progressivament fins a assolir els 4736 habitants en 2009.

El conreu de la canya de sucre durant els segles XVI i XVII, i el de la mora i la vinya en els dos segles successius, van conformar la base de la seua economia, posteriorment passaria a ser el conreu de la taronja la principal font de riquesa.

La terciarització progressiva de l´economia comarcal durant les dècades del 1970-80, la industrialització  i la crisi de preus de la collita van contribuir a la relegació de l´activitat agrícola a un segon pla. En l´actualitat estem davant una situació creixent de la petita indústria i del sector serveis gràcies als beneficis que reporta el turisme.

Al navegar en el lloc web, estàs acceptant l'ús de les galletes. Més informació

Utilitzem galletes pròpies i de tercers per a millorar els nostres servicis i optimitzar la teua visita per mitjà de l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots consultar en Més informació

Tancar